RÀDIO OLOT, UNA HISTÒRIA
D’IL·LUSIÓ, ESFORÇ I LLUITA

Un text de
Bartomeu Espadalé Vergés

Resumir cinquanta anys d’història en les pàgines d’un llibre no és gens fàcil. Menys encara quan es tracta de la història viscuda per una gran munió de persones que, en molts casos, van donar els millors anys de la seva vida per tirar endavant Ràdio Olot.

La història de la nostra ràdio és la de moltes persones, més de sis-centes, i això no és fàcil d’explicar. Aquest llibre ho intenta i la primera reflexió que jo voldria fer al lector és que aquesta no és solament la història de molta gent, ni la d’una ràdio ni la d’una empresa, encara que Ràdio Olot pugui ser la suma de totes aquestes coses. Jo entenc que aquesta és, per damunt de tot, la història d’una gran il·lusió, d’un gran esforç i d’una lluita permanent -a vegades, aferrissada- contra molts obstacles i no poques dificultats.

Il·lusió, esforç, lluita; efectivament, aquests són, al meu entendre, els pilars sobre els quals s’han edificat aquests cinquanta anys. Una història a la qual, en aquest pròleg i amb el permís de l’autor, vull intentar acostar-me, des de la meva memòria i la meva experiència personal. Com els passa a altres companys, la història de Ràdio Olot també és la d’una bona colla d’anys de la meva vida.

Abans he destacat la il·lusió. ¿És possible més il·lusió que la d’aquell grup de radioaficionats que, a principis dels anys cinquanta, inventaven la ràdio a Olot? Primer, oferint, de tant en tant, música i algun programa; després, les campanades del rellotge de Sant Esteve i el cant dels serenos, des de la Plaça Major d’Olot. Impulsats per una gran il·lusió, els components d’aquell gang olotí no van parar aquí i, amb l’ajuda indispensable de l’alcalde de l’època, en Pere Bretcha, van anar a Madrid i en van tornar amb la concessió d’una emissora d’ona mitjana. El 8 de setembre de 1951, dia de la Mare de Déu del Tura, va néixer Radio Olot gràcies a la il·lusió i a l’esforç d’aquell grup de radioaficionats, autèntics pioners de la ràdio a Olot. Eren Joan Fajula Soler, Jaume Serrat Castañer, Manuel Rigola Oriol, Ricard Simon Borrell, Antoni Andrés Mas, Nolasc Sacrest Sanz, Eliseu Castells Mata, Antoni Güell Gasó, Rafael Arrabal del Real, Albert Coll Díez i Joan Macias Terradellas. Aquest llibre vol ser, en primer lloc, un reconeixement i un homenatge a aquestes persones. Les primeres de la història de Ràdio Olot. Els seus fundadors.

D’aquell grup de radioaficionats sorgiria el patronat fundador de Radio Olot. I, d’aquell patronat, el primer director, en Manuel Rigola, que poc després, en traslladar la seva residència a Barcelona, seria substituït per l’Honorat Vilamanyà, que era el professor de música de l’escola municipal. El patronat i, novament, l’alcalde Pere Bretcha varen entendre que s’havia de professionalitzar la ràdio i varen anar a buscar, a la tardor del 1952, el primer director professional que tindria Radio Olot: l’Antoni Pastor Foraster. Amb ell, Radio Olot va posar en marxa una programació estable, amb programes de tota mena. Fins i tot, Radio Olot, igual que feien, amb èxit de masses, les grans emissores de Barcelona i de Madrid, també va tenir els seus programes de cara al públic (¡Cita con la celebridad! ).

Era l’època de la ràdio espectacle, quan encara no existia la televisió. A Radio Olot, l’hi va portar en Pastor Foraster, amb l’ajuda dels primers locutors de la casa: la Judith Grassa, la Josefina Barceló, en Joan Corominas, en Pere Molas, i, més tard, amb l’ajuda d’una persona que ha estat important no solament en la història de la ràdio, sinó, encara més, en la del periodisme olotí: en Domènec Moli.

Com no podia ser d’una altra manera, el 22 de setembre de 1954, amb tres anys de vida, Radio Olot es va integrar a la Red de Emisoras del Movimiento (REM). La lluita per aconseguir la legalització de l’emissora havia donat el seu fruit. Però, dos anys després, arribaria la primera ensopegada. A finals del 1956, la REM comunica que Radio Olot deixa de pertànyer a la seva cadena i, per tant, l’emissora olotina torna a caure en la il·legalitat. Sortosament, pel febrer del 1957, Radio Olot reingressa a la REM i es recupera la tranquil·litat. La lluita per assolir la continuïtat legal de l’emissora seria constant en el decurs de tota la seva història. De fet, fins al 1982, amb Ràdio Olot, S. A., no s’asseguraria legalment el futur. Una lluita permanent, de més de trenta anys, que ha ocupat, doncs, més de la meitat de la història de Ràdio Olot.

A Pastor Foraster, en la direcció de Radio Olot, el substitueix provisionalment en Domènec Moli (1960), i després, oficialment, en Joan Lidon Simon (1961) i en Josep Vinyet (1962), cap dels dos d’Olot i imposats per la REM. Però, així com la segona meitat dels anys cinquanta va ser un període d’estabilitat i de consolidació professional de la ràdio, en la primera meitat dels anys seixanta torna la preocupació pel futur. La REM navega a les palpentes, canvia de director quasi cada any i acaba per desentendre-se’n totalment, fins a comunicar-ne oficialment la clausura l’abril del 1963.

El tancament s’hauria portat a terme i Radio Olot, de segur, hauria desaparegut si no hagués estat per l’actuació de dues persones a les quals mai agrairem prou el que varen fer. Em refereixo a l’alcalde d’aleshores, l’Áureo Aramburo, i al secretari de l’ajuntament, l’Alexandre Cuéllar. L’Aramburo va impedir-ne la clausura enfrontant-se amb els seus superiors (de Girona i de Madrid); se la va jugar i l’alcaldada li va sortir bé. En Cuéllar, que estima la ràdio, va ser l’home clau que va fer possible, des de l’ombra, que l’alcalde actués d’aquella manera. La realitat és que, el Nadal del 1963, els que érem a la casa -i jo hi era-, el vàrem viure amb molta intranquil·litat. En Cuéllar va redactar els estatuts d’un patronat compost per totes les jerarquías del Movimiento, com a única fórmula (no n’hi havia cap altra) de trobar un paraigua legal per Radio Olot. Els estatuts varen ser aprovats i la REM va acceptar la continuïtat de Radio Olot amb la fórmula (llavors molt inusual) d’emissora associada. L’Aramburo i en Cuéllar havien guanyat la batalla. Però la lluita no s’havia acabat.

Pocs mesos després, el 6 de juny de 1965, el Ministerio de Información y Turismo va comunicar a Radio Olot que havia de deixar de funcionar en ona mitjana, desmuntar les instal·lacions i sol·licitar una nova concessió en freqüència modulada, d’acord amb les noves disposicions legals en matèria de radiodifusió, les quals només deixaven l’ona mitjana a les principals capitals de província. La freqüència modulada no la coneixia ningú. Els receptors només tenien ona mitjana i ona curta. El canvi era molt fort i, com gairebé sempre, precipitat. Però el decret era taxatiu i no hi havia res a dir. Tornaven les vaques flaques a Radio Olot. En el termini de menys d’un mes i mig, havíem de deixar d’emetre en ona mitjana i no sabíem quan podríem tornar-ho a fer en FM.

Recordo, com si fos avui, el nostre últim dia d’emissió en ona mitjana. Ens vàrem acomiadar el 17 de juliol de 1965 amb un programa especial d’unes quantes hores en què va desfilar tothom. L’Alexandre Cuéllar ho explica amb detall en les pàgines d’aquest llibre. Jo recordo ara la seva Noria del tiempo, un comentari que ell escrivia diàriament des de feia anys i que, en aquella ocasió, va fer que a tots se’ns humitegessin els ulls.

El final de l’ona mitjana era, també, el final d’una època. La ràdio espectacle havia mort a conseqüència de l’èxit de la televisió. La ràdio no tenia cap més camí que la informació, encara que amb moltes dificultats, per les restriccions del règim franquista, que vivia els seus últims anys. El nostre repte, en la nova època en FM, era clar: l’increment dels serveis informatius, amb una gran atenció a l’actualitat local i comarcal, en tots els àmbits; la introducció d’espais de debat i de participació... També, l’augment de l’ús de la llengua catalana, que ja era present en les emissions des d’anys enrere -però enteníem que, ara, havia de ser-hi més-. En definitiva, fer una ràdio més pròxima i més nostra.

I així ho vàrem fer. Els que quedàvem érem pocs: la Mari Carme Andrés, en Quico Agustí, en Lluís Garcia, en Marc Barberí, en Jaume Tané, la Carme Brito, en Joan Vilalta, jo mateix... Naturalment, l’Alexandre Cuéllar, sempre al nostre costat, i un bon grapat de col·laboradors. D’Olot, perquè els de fora havien marxat pràcticament tots.

L’1 d’octubre de 1965 vàrem reprendre les emissions en FM amb un objectiu clar: guanyar, almenys, un oient cada dia. I així va ser. Amb l’ajuda de tothom, Radio Olot va recuperar, ben aviat, una gran part de l’audiència que tenia en ona mitjana.

En l’àmbit legal, l’alcalde Aramburo i en Cuéllar varen tornar a jugar molt bé les seves cartes. Com que no teníem cap autorització per emetre en FM, ens vam acollir a un conveni internacional, firmat a Estocolm el 1961, que regulava el desplegament de l’FM a Europa i que fixava la freqüència dels 88.5 MHz al punt geogràfic que corresponia a Olot. Aquell octubre, aprofitant un viatge oficial del governador civil a Olot, l’Aramburo, molt hàbilment, el va fer visitar els estudis de Radio Olot, a la plaça del Carme, i, al mateix temps, el rector de Sant Esteve va beneir els nous equips i les instal·lacions. D’inauguració, res de res, però, d’una manera tàcita, quedava reconeguda la continuïtat de les emissions. I, així, Radio Olot començava una segona etapa, uns quinze anys després de la seva fundació.

Però semblava que la lluita no acabava mai. Aquell mateix 1965, ens va tornar a arribar una ordre de tancament de les emissions, que no vàrem poder reprendre fins cinc dies després, per una denúncia motivada per unes interferències que el nou transmissor d’FM ocasionava a la televisió. Aquest problema no es va resoldre del tot fins que, pel març del 1967, vàrem traslladar el centre emissor a un altre emplaçament, fora del casc urbà, a Batet, on avui tenim el centre emissor d’emergència -el principal està instal·lat al cim de Santa Magdalena.

En aquells anys, després de la fugida de la REM, la direcció oficial de l’emissora va recaure en l’alcalde, com a cap local del Movimiento, segons establien els estatuts del patronat. Fins al juliol del 1966, el director va ser, doncs, l’Aramburo, i, després, el nou alcalde, Lluís Casademont, que va morir el 1967. Llavors, el patronat va nomenar director Antoni Pascual de Fortuny, que ja n’era membre, per la seva condició de tinent d’alcalde de Cultura i Esports. Val a dir que ni l’Aramburo, ni en Casademont, ni l’Antoni Pascual varen exercir mai de directors ni varen intervenir mai en cap assumpte que afectés la programació, els continguts, la gestió i el dia a dia de Radio Olot.

D’aquesta manera, treballant molt -i jo crec que treballant bé-, Radio Olot arriba al seu vint-i-cinquè aniversari, l’any 1976. Però, abans, vull destacar la incorporació, a partir del 1967, d’en Joan Grau Verdaguer, que deixaria una bona empremta a Radio Olot. De fet, en Grau em va substituir a mi, en la meva feina de redactor en cap, quan noves perspectives professionals em varen allunyar d’Olot i em varen portar a Barcelona i a Madrid. Grau va donar una extraordinària empenta a la ràdio i va estendre-hi progressivament l’ús del català, que ell domina molt bé. Justament, seria nomenat director de Ràdio Olot l’any 1977, en l’època de la transició democràtica, quan la caiguda del Movimiento i dels seus òrgans va provocar la dimissió forçosa de l’Antoni Pascual de Fortuny.

Ràdio Olot va viure el vint-i-cinquè aniversari, el 1976, amb una gran festa popular que va suposar, sobretot, la trobada de molta gent de plantilla i col·laboradors que hi havien treballat durant els seus primers vint-i-cinc anys de vida.

El futur es preparava amb optimisme, amb un bon equip de professionals. Entre ells, havia sobresortit en Josep Puigbó, que, amb motiu de les noces de plata, va ser l’autèntic promotor d’una de les fites de les quals ens podem sentir més orgullosos: Ràdio Olot, el 8 de setembre de 1976, el dia del seu vint-i-cinquè aniversari, va decidir començar a emetre tota la seva programació íntegrament en català. D’aquesta manera, Ràdio Olot es va convertir en la primera emissora de Catalunya a emetre exclusivament en català després del franquisme, agafant el relleu de l’emblemàtica Ràdio Associació de Catalunya (1931-1939) i abans que apareguessin les dues grans ràdios públiques en català: Ràdio 4, que va començar les emissions el 13 de desembre de 1976, i Catalunya Ràdio, que ho va fer molts anys després, el 16 de juny de 1983.

En la segona meitat dels anys setanta, només un núvol en l’horitzó: el conflicte o la baralla que el director Joan Grau i l’administrador Marc Barberí varen tenir i que jo, des de la distància, no vaig arribar a entendre mai del tot. El cas es va resoldre amb la marxa d’en Joan Grau a Ràdio 4 i amb el nomenament d’en Marc Barberí com a nou director de Ràdio Olot.

A en Marc Barberí li va tocar enfrontar-se amb un nou i seriós obstacle que, paradoxalment, a mi em va servir per tornar-me a vincular molt estretament amb Ràdio Olot. A la tardor del 1978, en plena transició democràtica a Espanya, es desmunten de dalt a baix les estructures de l’antic Movimiento Nacional. Desapareix la REM i totes les seves emissores, pròpies i associades, s’han d’integrar en el nou ens públic RTVE. En el cas de les ràdios, a Radiocadena Española. Aquesta és la sorpresa que el destí -en forma d’ordre ministerial- reservava a Ràdio Olot. Ens tornava a tocar de lluitar. I en Barberí ho va fer, i ho va fer bé.

Just rebre l’ordre del Ministeri de Cultura, en Barberí em va trucar a Madrid i em va demanar anar al ministeri per intentar salvar la situació. L’assumpte era molt greu. Ràdio Olot tenia a sobre, una altra vegada, el fantasma de la desaparició, o, en el millor dels casos, la possibilitat de passar a ser una freqüència repetidora de Radiocadena Española o de Radio Nacional de España. Recordo molt bé les meves entrevistes amb Luis Ezcurra, subdirector general de Radiodifusió i Televisió, i amb el seu segon, Carlos Martín, que crec que varen entendre el nostre problema. Radio Olot s’havia autogestionat sempre i mai havia tingut una dependència real, ni econòmica ni tècnica -només política-, de la Red de Emisoras del Movimiento. Ho demostrava l’existència del patronat, de composició absolutament local i provincial, que havia estat, en termes jurídics, l’únic òrgan rector de Radio Olot.

Ens havíem de moure en dues direccions. El mateix Ezcurra m’ho va suggerir en veu baixa: per un costat, demanar una nova concessió, i, per l’altre, interposar als tribunals de justícia un recurs en contra de l’acte administratiu d’incorporació a RTVE. La sol·licitud d’una nova concessió la vam presentar immediatament i el peticionari va ser el director, Marc Barberí, però amb poques esperances d’èxit. Com que semblava inevitable que ens hauríem de defensar als tribunals, en Marc va tenir l’encert de contactar amb un excepcional jurista olotí, expert en dret administratiu, resident a Madrid, en Martí Bassols Coma, fill de l’exoficial major de l’Ajuntament d’Olot. Des del primer moment, en Martí Bassols va entrar molt a fons en l’assumpte, el va estudiar detalladament i va portar a terme una brillant actuació que duraria anys i que, a la pràctica, acabaria bé.

Un dels grans problemes que teníem en aquell moment era que qualsevol acció als tribunals, una instància o una sol·licitud, s’havia de firmar a títol personal, i això no tenia cap sentit ni ens donava cap garantia. Perquè, desaparegut el patronat, ¿de qui era Ràdio Olot? Aquesta era la qüestió. A mi em va semblar que la millor possibilitat era constituir una societat anònima, de la qual tots fóssim socis

Així va néixer Ràdio Olot, S. A., constituïda a corre-cuita al meu domicili de Madrid, que era on -paradoxes de la vida- s’estava jugant el futur de Ràdio Olot. En Marc Barberí, l’Alexandre Cuéllar i, sobretot, el llavors alcalde accidental d’Olot Francesc Casas ho varen veure bé i així vàrem actuar. En els capítols 3 i 8 de la quarta etapa d’a-quest llibre, l’autor en dóna els detalls i no cal que jo m’hi estengui més. Només ressaltar, finalment, la confiança del Govern de la Generalitat en la nostra societat, o sigui, en tots nosaltres, cosa que va fer possible que el desembre del 1982 ens atorgués una nova concessió i una nova freqüència, el 98.1 MHz. I, ves per on, Ràdio Olot, que havia estat en perill de desaparèixer i perdre la seva freqüència, l’any 1983 va emetre, durant molts mesos, per dues freqüències: la nova, amb la programació habitual, i l’antiga, el 88.5 MHz, que es va utilitzar per emetre un segon canal (es deia Ràdio Olot Canal 2).

En el capítol 7 de la quarta etapa, l’autor explica molt bé un altre episodi de la meva memòria històrica: la nit del 23-F a Ràdio Olot, que jo vaig viure molt directament com a corresponsal improvisat de Ràdio Olot a Madrid. Us asseguro que per mi va ser una nit inoblidable. Gràcies a l’esforç i al bon sentit periodístic del malaguanyat Joan Casellas i a la bona feina d’en Josep Maria Melció, que eren els meus contactes a Olot des de Madrid, vàrem informar els nostres oients del que passava, i això tampoc ho va poder fer cap altra emissora catalana. Llàstima que l’alcalde d’aleshores, en Joan Sala Villegas, ens va fer tancar les emissions al voltant de la una, quan el cop d’Estat ja estava desarticulat. Jo penso que hauríem hagut de continuar emetent tota la nit o, almenys, unes quantes hores més. I en Casellas opinava el mateix. Que quedi com a anècdota, no coneguda, d’aquella nit dels transistors a Ràdio Olot.

En el moment en què la Generalitat ens atorgava una nova concessió que solucionava tots els nostres problemes, en Marc Barberí dimitia del càrrec de director, en una decisió que no va entendre ningú. Ell em va assegurar que ho feia perquè estava cansat de les crítiques de tothom, de les pressions de l’ajuntament en la qüestió de la societat anònima i en la distribució de les accions... Sembla que el que va acabar d’omplir el got va ser una forta crítica a la premsa local sobre la gestió econòmica de la ràdio i el dèficit anual, que aleshores era de l’ordre del milió i mig de pessetes. En Barberí no va voler donar explicacions, no es va voler defensar i va optar per anar-se’n de la ràdio i per marxar d’Olot. A mi em va semblar molt inoportú i l’hi vaig dir. Sobretot, quan l’assumpte més transcendental, el de la legalització, estava guanyat, i això, ell, s’ho podia apuntar justament i legítimament.

En el fons -aquesta és una opinió personal-, no crec que en Marc Barberí tingués res per amagar, però va perdre la il·lusió. El seu caràcter (tímid, romàntic) i el seu tarannà, ben poc empresarial, el van portar a fer aquell pas, sense pensar-s’ho dues vegades. Va plegar, després de vint-i-dos anys a la casa, i a Ràdio Olot, d’ell, no n’hem sabut mai més res. Jo vull, amb aquestes ratlles i en honor a la veritat, restituir el nom i l’actuació d’en Barberí en una etapa decisiva de la nostra història, en què es va resoldre, sota la seva direcció, el gran problema de la titularitat legal de l’emissora, després de més de trenta anys d’incertesa i de moltes dificultats.

A en Barberí el va succeir en la direcció en Miquel Serrat, després de moltes reu-nions, força tenses, a l’ajuntament, en què l’alcalde Joan Sala Villegas volia dominar la situació i imposar el seu criteri als accionistes privats i al personal de la ràdio. Només s’ha de recordar que el nou consell d’administració va sortir elegit d’una llista només votada per ell i per en Miquel Serrat. Els altres accionistes i tot el personal de la casa van votar per altres opcions. Potser per això, el nou director va ser en Miquel Serrat; per altra part, bon amic, col·laborador de tota la vida i persona que estima la ràdio.

En el tema de les accions, en Sala no va solucionar res, i encara estaríem discutint si no hagués sigut per la intervenció intel·ligent de l’Arcadi Calzada, que va propiciar la distribució del capital públic en tres institucions: l’Ajuntament d’Olot, el 25%; la mancomunitat (avui, consell comarcal), el 15%, i la Diputació de Girona, el 10%. L’entrada de la diputació a Ràdio Olot, S. A., va fer disminuir el pes que Sala volia que hi tingués l’ajuntament i va deixar en un 50% la participació del personal, que ell hauria volgut inferior.

Després d’en Miquel Serrat va arribar en Josep Maria Francino, nomenat director per Pere Macias, nou alcalde i president del consell. A Macias li hem d’agrair que fes possible una de les altres fites transcendentals de la nostra història: els nous estudis de Can Trincheria. Ràdio Olot va fer realitat la vella aspiració de disposar d’uns estudis moderns, espaiosos, ben equipats, que encara avui, des de l’any de la inauguració, el 1990, són un model envejable per qualsevol altra emissora de Catalunya.

Francino va aportar la seva experiència i la seva gran professionalitat (havia deixat Catalunya Ràdio per raons de salut). Va fer equip, hi va transmetre il·lusió i va ser el mestre que va ensenyar a fer ràdio a molta gent. Va haver de lluitar contra les dificultats econòmiques motivades per la forta inversió als nous estudis i se’n va sortir bé.

L’any 1988, en Josep Puigbó, que el 1983 havia deixat Olot per dirigir Ràdio Costa Brava, substitueix en Francino en la direcció de Ràdio Olot i es posa en marxa una experiència pilot que m’agradaria explicar. Des de feia uns anys, en Josep Puigbó i jo parlàvem de la conveniència de dissenyar un projecte de ràdio d’abast més ampli, basat en la força de les emissores locals, que ens permetés sumar esforços i arribar a unes audiències més amples. Els nous temps havien propiciat l’aparició de moltes emissores noves i la seva ubicació en àmbits exclusivament locals o, com a màxim, comarcals. La cobertura de Ràdio Olot a quasi tota la província de Girona, que va ser una realitat els anys seixanta i setanta, ara, era legalment impossible. La figura d’en Josep Puigbó era la ideal per iniciar la col·laboració entre emissores i per començar a fer els primers passos del nostre projecte. D’aquesta manera, Puigbó va ser, durant un temps, el director de Ràdio Olot i de Ràdio Costa Brava i va posar les bases d’un nou model de ràdio que, en un futur, esdevindria un projecte important, gestat des de Ràdio Olot.

En Puigbó va ser l’ànima d’aquell primer pas i la col·laboració entre Ràdio Olot i Ràdio Costa Brava va ser positiva i, sobretot, alliçonadora. Hi van ajudar en Pere Macias, que, des del consell d’administració, entenia i encoratjava el projecte, i en David Marca, president del consell de Ràdio Costa Brava, S. A., bon amic i company de viatge, des de sempre, en l’aventura de crear una ràdio, primer gironina i després catalana. En el terreny estrictament radiofònic, també vull destacar la feina d’un excel·lent professional, sorgit de Ràdio Olot: en Joan Bosch, avui a Catalunya Ràdio, que va posar la seva veu i el seu talent en aquella programació conjunta que s’anomenava La ràdio sensació.

En Josep Puigbó deixa Ràdio Olot l’any 1989, fitxat per TVE Catalunya. Inicia la seva carrera a la televisió. De TVE passaria a TV3. Però en Puigbó no abandona Ràdio Olot, sinó que canvia el seu rol a la casa. La junta d’accionistes li demana que s’incorpori al consell d’administració. En Puigbó comença a tenir un paper molt rellevant en la gestió de l’empresa.

En Joan Bril·li el substitueix en la direcció, que té com a objectiu més important l’acabament de les obres de Can Trincheria i la inauguració dels estudis, cosa que es fa realitat el 17 de març de 1990. Ràdio Olot disposa, per fi, d’uns estudis que fan justícia a la trajectòria d’una ràdio exemplar, feta amb penúria de mitjans i en unes instal·lacions que amenaçaven de caure. Molts de nosaltres havíem batejat l’anterior situació amb la frase El miracle de Ràdio Olot. Francament, treballar en aquelles condicions i aconseguir que sortís en antena un producte tan bo era un veritable miracle. Sortosament, això ja s’havia acabat i els estudis de la plaça del Carme -tan carregats de records- passaven a la història.

Els anys noranta serien uns anys difícils, de molta incertesa i de gran dificultat econòmica. Però, més que els problemes econòmics, que es van anar solucionant amb l’ajuda dels accionistes, el nucli de la qüestió era la indefinició i el que s’havia de fer perquè Ràdio Olot retrobés un model que, sense afectar la seva identitat, possibilités una ràdio de qualitat, prou atractiva, produïda per una empresa que havia de ser, necessàriament, competitiva i viable.

Aquell primer assaig entre Ràdio Olot i Ràdio Costa Brava als anys vuitanta ens havia assenyalat el camí. El 24 d’abril de 1998 es presenta a Girona el nou projecte, amb el nom d’Ona Catalana, com a resultat de la suma de cinc emissores de les comarques de Girona: Ràdio Olot, Ràdio Costa Brava, Ràdio Pirineus, Ràdio Ripoll i Ona Girona, que s’ajunten comercialment i elaboren, totes plegades, una determinada programació comuna per accedir a un mercat publicitari més ample.

El projecte d’Ona Catalana, que, des de Ràdio Olot, en Josep Puigbó i jo havíem somiat feia molts anys, ja era una realitat i pretenia, com a primer objectiu, assegurar la viabilitat i el futur de cadascuna d’aquelles ràdios. Estàvem -i encara estem- en un moment radiofònic difícil i complicat, caracteritzat per la nombrosa oferta del dial i pel pes, en la meva opinió desproporcionat i acaparador, de la ràdio pública. No oblidem que Catalunya és l’únic país o regió d’Europa (i, possiblement, del món) on hi ha quatre ofertes de ràdio pública: Radio Nacional de España, Catalunya Ràdio, COMRàdio i les emissores municipals. Totes es financen amb diners públics, però també amb publicitat (l’excepció és Radio Nacional). L’única possibilitat que queda a les ràdios privades de caràcter local i comarcal és, al meu entendre, sumar esforços i lluitar plegades per accedir al mercat de les audiències i de la publicitat. Aquesta és la raó de ser d’Ona Catalana, que, dos anys i mig després, l’11 de setembre del 2000, es presenta a Barcelona, amb la incorporació de més emissores. De Barcelona, de Lleida i de Tarragona, seguint el mateix model que s’havia desenvolupat a Girona.

Però, reprenent el fil de la història, he de tornar a Ràdio Olot, on la vida continuava amb més força que mai. L’any 1996, Francesc Rubió és nomenat director, en substitució de Joan Bril·li. S’obre una nova etapa, plena d’il·lusió. Rubió és un jove veterà de la casa que té la virtut de recuperar a tothom i Ràdio Olot torna a comptar amb l’alè i la presència activa de dotzenes de col·laboradors, com en els seus millors temps. L’empresa també recupera la bona salut, sota la direcció de Rubió i amb la bona tasca d’en Jordi Martí a la gerència.

El nou model de ràdio, amb la presència de Ràdio Olot a Ona Catalana, dóna els seus fruits i l’empresa es pot començar a plantejar nous reptes. El més destacat, la creació d’Olot Televisió, gràcies a l’impuls, sobretot, d’en Josep Puigbó (criteri i experiència) i d’en Francesc Rubió (treball i professionalitat). Ells dos encapçalen un excel·lent equip que funciona sota la mateixa gestió unificada de la ràdio i la televisió d’Olot. Això és possible gràcies a l’acord a què s’arriba amb l’Ajuntament d’Olot i amb el Consell Comarcal de la Garrotxa, que entren en el capital d’Olot Televisió, S. L., mitjançant la permuta d’accions amb els accionistes privats. D’aquesta manera, les dues institucions públiques passen a tenir, en total, el mateix percentatge (el 33%) en les dues societats propietàries de la ràdio i de la televisió a Olot.

Aquest any del cinquantenari s’obre emblemàticament amb la posada en marxa del Consell Assessor de la Ràdio i la Televisió d’Olot, presidit per en Joan Grau Verdaguer, que ha estat una de les figures més remarcables de la història de Ràdio Olot.

Tot això, i molt més, ho explica amb tot luxe de detalls l'Alexandre Cuéllar en aquest llibre, que està ple de records, vicissituds, noms de persones i de programes de ràdio... i, sobretot, esforços, lluites i il.lusions, com he dit al principi i com a mi m'agrada ressaltar.

Per altra part, l'Alexandre Cuéllar ens explica la història de Ràdio Olot amb un punt de passió i d'enamorament, com no podia ser d'una altra manera. Tant per ell com per mi, com per molts altres, la història de Ràdio Olot no pot deslligar-se dels nostres sentiments.

Vull agraïr a l'autor que m'hagi permès escriure aquest pròleg amb els grans trets de la meva memòria històrica, la més personal. Una història, la de Ràdio Olot, que ha ocupat intensament gairebé quaranta anys de la meva vida.


B. E. V.
Agost del 2001

© Ràdio Olot, S. A. - 2001